L'esperanto

-Els Orígens
Des que l’home és home - i ben abans també - s'han parlat llengues diferents arreu del món; actualment se’n compten més de tres mil, només (?) una seixantena de les quals a Europa. A mesura que els pobles han tingut més i més relacions entre ells, el problema linguístic s’ha anat sentint més i més. És per això que, amb la desaparició del llatí com a interlingua a Europa, un bon nombre d’intel·lectuals han sentit la necessitat de cercar un substitut.

-La Llengua
L’esperanto és, doncs, una llengua planificada - com ho es també l’hebreu modern i també encara que, evidentment, en menor mesura, totes les llengües normalitzades, com p.ex. el català fabrià. La particularitat de l’esperanto és que agrupa construccions de les llengües més diverses: el lèxic llatí i germànic, la sintaxi eslava, la formació de mots semítica, l’aglutinància com el turc o swahili... Això fa que el parlant de qualsevol llengua pot sense gaire dificultat aprendre aquest idioma. D’altra banda cal recalcar que aquesta diversitat d’elements no fa la llengua dissonant. L’esperanto agrupa tot allò que es comú a tots els grups linguístics o, en el seu defecte, el que és més internacional o regular. La immensa dificultat d’aquesta empresa és el que ha fet fracassar tots els altres projectes de llengües planificades, ja que una síntesi realment harmoniosa com la de l’esperanto només es va poder aconseguir després d’anys de treballs laboriosíssims per part del seu creador i, després, per l’ús que han fet els esperantistes, que ha portat una certa evolució de la llengua cap a una major coherència i regularitat.


Tanmateix l’esperanto és principalment una llengua pont. A ella, per exemple, hi estan traduïdes les més grans obres de la literatura universal.

L'esperanto és també una de les llengües quotidianes d’uns quants centenars de famílies, majoritàriament internacionals. Infants el tenen com a una de les seves primeres llengües, al costat de les pròpies del pare i de la mare, que també és clar, no poden deixar d’aprendre. Aquestes famílies tenen diverses trobades durant l’any, principalment a Suïssa i Hongria. Però no són més que un dels col·lectius que organitzen congressos esperantistes. Anualment se’n fan més de dos-cents arreu del món.

-Les fites aconseguides
Totes aquestes realitzacions són, però, minses si les comparem amb l’ideal primitiu esperantista, el somni que totes les persones d’arreu del món aprenguin una segona llengua neutral i fàcil per poder comunicar-se amb tothom en llibertat i igualtat; sembla realment que el món ha de donar moltes voltes abans que aquest somni s’acompleixi. Tanmateix a l’igual que altres moviments socials nascuts durant el segle passat i que volen millorar la societat, com ara el moviment d’alliberament de la dona, els esperantistes no ens sentim absolutament decebuts pels resultats. Hem aconseguit unes fites i ens n’enorgullim.

I a Catalunya
A Catalunya existeixen dues associacions d'àmbit nacional, l’Associació Catalana d’Esperanto i la Joventut Catalana d’Esperanto, que no fa gaire va ser acceptada per unanimitat com a secció nacional de l’Organització Mundial de la Joventut Esperantista. Totes dues associacions coordinen l’activitat dels grups locals i impulsen edicions.

Maria-Mercè Marçal

Ivars d'Urgell, 1952-Barcelona, 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat coneix altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume Medina...), amb qui el 1973 funda "Llibres del Mall". Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista. Maria-Mercè Marçal © Barceló/Serra d'OrAl mateix temps la seva lluita política en les darreries del franquisme es concreta en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides.