dimarts, 20 de maig del 2008
no hay insecto que se resista
diu que aquest insecticida por matar qualsevol insecte sobretot a l'aranya humana(spiderman)
dimecres, 7 de maig del 2008
Què és la normalització lingüística?
La normalització lingüística en la sociolingüística és un procés a través del qual una llengua accedeix a desenvolupar-se i usar-se dins d'àmbits que anteriorment ja estaven ocupats per una altra llengua.
La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat.
Abasta dues vessants: la lingüístico-cultural i la sòcio-política. En aquest segon aspecte necessita la implicació de les forces polítiques i que s'excerceixi un cert grau de sobirania.
La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat.
Abasta dues vessants: la lingüístico-cultural i la sòcio-política. En aquest segon aspecte necessita la implicació de les forces polítiques i que s'excerceixi un cert grau de sobirania.
Què és una llengua minoritària?
Llengua minoritària és un terme de la sociolingüística utilitzat per a fer referència, dins d'un territori determinat, a la situació que ha portat a l'anormalitat lingüística i a passar a ser minoritaris els parlants d'una llengua anteriorment més generalitzada.
Què és una llengua minoritzada?
Llengua minoritzada és un terme de la sociolingüística que fa referència a qualsevol llengua que parlada històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística.
Què és el bilingüisme?
Bilingüisme és un terme que etimològicament fa referència a l'existència de dues llengües en un individu o un grup social, és una concreció del plurilingüisme.
Què és la diglòssia?
La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada.
dimarts, 6 de maig del 2008
Història del 8 de març
l 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés. Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica.
La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés. Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica.
Carpe Diem
Es un tópico literario, un tema recurrente en la literatura universal como una exhortación a no dejar pasar el tiempo que se nos ha brindado; o bien, para disfrutar los placeres de la vida dejando a un lado el futuro, que es incierto. Cobra especial importancia en el Barroco,Romanticismo y en el Renacimiento. Asimismo se suele traducir erróneamente como ‘aprovecha el momento’, ‘vive el momento’, es decir, «aprovecha la oportunidad y no esperes a mañana, porque puede ocurrir que mañana la oportunidad ya no exista».
Les Llengües a França, Espanyol i Itàlia
França:
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que Le français est la langue de la République, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Espanyol:
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora l'oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia, malgrat que només és obligatori el coneixement del castellà.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
* El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
* El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
* El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
* L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté l'oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
Altres llengües autòctones, però sense cap reconeixement oficial són:
* Berber (Melilla)
* Àrab (Ceuta)
* Portuguès (Olivença, Extremadura)
Italià:
La llengua oficial d'Itàlia és l'italià, una estandardització del toscà, llengua descendent del llatí. Abans de la reunificació italiana el 1861 aquesta llengua existia només com a llengua literària, parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades dialletti (dialectes).
Massimo d'Azeglio, un dels ministres de Cavour, va declarar, després de la unifificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la Toscana (atès que seria la primera regió a produir autors importants com Dante Alighieri). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. Seria fins la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.
Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català, el friülès i el ladí en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romanços.
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 2 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que Le français est la langue de la République, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Espanyol:
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora l'oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia, malgrat que només és obligatori el coneixement del castellà.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
* El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
* El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
* El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
* L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté l'oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
Altres llengües autòctones, però sense cap reconeixement oficial són:
* Berber (Melilla)
* Àrab (Ceuta)
* Portuguès (Olivença, Extremadura)
Italià:
La llengua oficial d'Itàlia és l'italià, una estandardització del toscà, llengua descendent del llatí. Abans de la reunificació italiana el 1861 aquesta llengua existia només com a llengua literària, parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades dialletti (dialectes).
Massimo d'Azeglio, un dels ministres de Cavour, va declarar, després de la unifificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la Toscana (atès que seria la primera regió a produir autors importants com Dante Alighieri). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. Seria fins la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.
Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català, el friülès i el ladí en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romanços.
dilluns, 5 de maig del 2008
Els castellers
Un casteller és una persona que forma part d'una colla castellera on intervenen desenes o centenars de persones, amb l'objectiu d'aixecar diferentes construccions humanes de diversa complexitat que poden arribar a tenir fins a nou o deu pisos d'alçada sense ajuda mecànica. El fet casteller prové del segle XVIII i es va desenvolupar inicialment al Camp de Tarragona i el Penedès, i s'ha estès durant el segle XX per tot Catalunya, especialment a partir dels anys 1980.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
